De la mateixa manera que m’interessen els espectacles multidisciplinars, on cada art aporta la seva individualitat al mateix temps que s’alimenta de les altres per fusionar-se en un tot únic, en la música m’agrada nodrir-me dels coneixements i les experiències que m’han donat els dos instruments possiblement més primitius de la història de la humanitat: la veu i la percussió. Al mateix temps crec que la música ha esdevingut massa un art d’individualitats solitàries i penso que això hauria de començar a canviar des de l’ensenyament, promocionant més l’aspecte col.lectiu.

Els primers contactes que vaig tenir amb la veu van ser a través de cors infantils, on encara no hi ha un aprofundiment i una consciència de l’instrument massa sòlids però sí que ja hi ha una consciència de col.lectivitat. En un cor el resultat ve de la suma de tots els seus individus, cadascun amb la seva veu, la seva personalitat, la seva sensibilitat i experiència pròpies. Sembla una obvietat, però sense la suma de les individualitats diferents, sensibles al que fan les altres –com en els espectacles multidisciplinars-, no existiria el tot.

Evidentment després, quan ens plantegem aprofundir en el treball de la veu, ve un llarg període d’aprenentatge en solitari, que ens portarà tard o d’hora a poder compartir amb altres individus –ja sigui en cor, fent música de cambra o amb pianista acompanyant- el que anem superant gràcies a aquesta introspecció.

El cas de la percussió el vaig viure seguint el camí invers. Després d’un primer estadi de treball individual van seguir una sèrie d’experiències col.lectives que anaven des d’orquestres fins a grups de cambra. Una de les coses més positives que té l’estudi de la percussió clàssica és la gran varietat d’instruments i de tècniques amb què ens hem de familiaritzar, ja que això ens fa ser molt polivalents, però per altra banda l’estudi d’aquest instrument és àrid i solitari, i hi ha moments en què un es pregunta què fa picant durant hores sobre un mateix objecte.

El fet d’haver estudiat dos instruments tan diferents com són la veu (l’instrument més melòdic) i la percussió (el més rítmic) m’ha servit per apropar-me a la música des de dos punts de vista molt diferenciats, i alhora m’ha obligat a buscar l’exactitud i la precisió rítmica en la veu i la contiuïtat i el fluir melòdic en la percussió.

Sempre he pensat que tots els instruments s’haurien de començar de forma intuïtiva i col.lectiva –com quan un comença cantant en un cor infantil-, i a partir d’aquí trobar la necessitat de fer un treball tècnic individual per arribar allà on volem.

Meritxell Gallés
20 febrer 2006